6:02

Mar 25, 2025

Biografies de violència

Sara Ahmed ens diu que “aprenem sobre la causa feminista per mitjà de les molèsties que causa el feminisme; per com el feminisme apareix en la cultura pública com un punt de pertorbació”. Pertorba. Molesta.  Quan parles com a feminista, afegeix, “sovint t’identifiquen com a massa reactiva, diuen que reacciones excessivament, com si el que fessis fos afegir sensacionalisme als fets de la qüestió, com si pel fet de donar la teva explicació d’un tema estiguessis exagerant, a posta o fins i tot amb malícia”.  L’autora defensa que el feminisme comença amb la sensació. Comença amb la sensació: amb una sensació respecte a les coses perquè el feminisme és sensible a causa del món on vivim; és una reacció sensible a la injustícia del món, que potser comencem a registrar a partir de les nostres pròpies experiències. Acumulem experiències de violència normalitzades.  Parla de biografies de violència, parla de coses que passen per com ens veuen i per com no ens veuen. 

Descarrega el pòdcast

5:51

Mar 18, 2025

La inesgotable persistència de la manipulació

Avui parlem de la persistència de la manipulació: dos conceptes que van de bracet. I sobretot van plegats quan qui exerceix la manipulació és la parella/exparella… És a dir, quan qui dedica esforços titànics en insistir a manipular-te és la persona amb qui convius o amb la que t’has proposat d’allunyar-te i trencar el vincle, però l’individu és tan i tan persistent que pot menjar-te el cap (i moltes vegades ho aconsegueix) i sap fer-te entrar en un estat de dubte, desorientació en el que acabis cedint a la seva tergiversació dels fets i de l’abast d’aquests… I et manipula amb tanta vehemència que et rendeixes. Esgotada, et rendeixes. Dues idees bàsiques: la primera és l’enorme capacitat. És a dir, en saben molt. Tenen una gran habilitat en fer-ho. Ho dominen. Estan en la seva salsa; la segona és la inesgotable persistència en manipular. Sembla que la font d’energia que sosté la seva perseverant actitud de manipular no s’acabi mai i es regeneri de manera automàtica. Qui manipula no accepta el no; no accepta un altre fil argumental que no sigui el seu; i sap que si insisteix molt, acabes cedint perquè arribaràs a un punt de saturació i col·lapse que dubtaràs de tu… I quan dubtes de tu té el terreny ben adobat: ja pot fer i desfer el que vol!  Siguem conscients que si una dona es manté al costat del maltractador és perquè no té els recursos (personals, econòmics, socials, de xarxa: família, amistats) per poder tallar i desvincular-se d’aquest. No ho fa per gust. No. 

Descarrega el pòdcast

5:21

Mar 11, 2025

Mares protectores i violència institucional

Sovint la realitat supera la ficció i el surrealisme -o l’enemic, hauríem de dir- s’immisceix en el funcionament ordinari d’institucions com ara la Taula Institucional contra la violència masclista de Barcelona. Dintre dels components d’aquesta Taula Institucional que lluita contra la violència sobre la dona hi ha, ni més ni menys, que la jutgessa  sobre la qual entre passadissos es comenta: “si t’ha tocat la jutgessa Verdejo, has begut oli!”.  Beure oli, és a dir, la teva salut o integritat penja d’un fil o, millor dit, tens les de perdre. El testimoniatge de dones que han patit la violència institucional que exerceix, més el de lletrades que corroboren el tracte que aquesta jutgessa té cap a les víctimes i com aquestes surten plorant i desfetes dels seus interrogatoris no ja per la manca de tacte sinó per escridassar, interrompre, revictimitzar i no creure’s el que diuen. Un reportatge del 10 de febrer de 2025 a Betevé recull les declaracions i testimoniatge a què fem referència.  Denunciar suposa un gran esforç i en molts casos fer-ho en unes condicions emocionals molt debilitades i amb poc suport social i familiar. Si a aquesta dificultat d’entrada hi afegim el maltractament institucional durant el procés, no hauríem ni de sentir veus que reclamin “per què no denuncien?”, i hauríem d’exigir “si us plau, que algú supervisi i obri expedient a qui exerceix violència institucional!”. Una qüestió de coherència i de drets humans.  Cal seguir posant llum i veu a exemples del que no podem acceptar com a normalitat i fa falta seguir trencant silencis dia a dia. Queda molt per fer. 

Descarrega el pòdcast

6:59

Mar 4, 2025

I si ets feminista i no ho saps?

Iria Marañón diu que tant si ets una feminista compromesa com un aliat del feminisme, un cop t’has posat les ulleres violeta, veus el món a través del filtre feminista per sempre més. I que a l’hora d’educar a les pròximes generacions veus quant d’importants són aquestes ulleres.  En el moviment feminista, les dones prenem consciència de l’opressió i l’explotació que rebem per part dels homes i reivindiquem la nostra llibertat i els nostres drets.  Que és possible que hi ha persones que no se senten representades quan escolten o llegeixen opinions de diferents feministes sobre temes controvertits i que pensen que no van amb elles, és normal. Hi ha molts feminismes, no tots són igual, no tots visibilitzen les mateixes injustícies. També hi ha dones que diuen no haver sentit mai l’opressió del patriarcat. Vaja, no s’han mogut de lloc. Com digué Rosa de Luxemburg: “qui no es mou no sent el soroll de les seves cadenes”. La violència simbòlica, subreptícia, invisible, és aquella en què l’oprimit pràcticament no és conscient d’aquesta. I aquesta és una victòria, també, del patriarcat.   Si et sembla que la paraula feminisme és molt radical… Doncs, bé, radicals varen ser les sufragistes que tenien la radical idea que les dones tenim dret a vot. Molt radical, oi? Les reivindicacions del moviment sufragista del segle XIX, incloïen, a més del dret de vol, el dret de les dones a rebre el mateix salari que un home pel mateix treball, el dret de les dones a ser tutores legals dels seus fills, juntament amb els pares… Molt radical? 

Descarrega el pòdcast

6:32

Feb 25, 2025

La cultura del simulacre (2a part)

Continuem parlant de Cultura del Simulacre. Si bé la setmana passada ens vàrem centrar a dissimular, avui ho fem en simular. Com es duu a terme? Doncs, a través de tres mecanismes que són: El silenci és el mandat patriarcal per excel·lència, ens diu Nuria Varela. Durant segles es va prohibir expressament tenir coneixement: llegir, escriure, crear, parlar en públic… Tenim exemples de dones que han estat assassinades, altres que l’assassinat ha estat fallit, altres que han estat excloses d’organismes i entitats pel simple fet de ser dones… I dones que en trencar el seu silenci i fer públic el maltractament i violència viscuda, acaben perdent la vida en qüestió de dies a mans del denunciat.  Fer com si no… (com si no existissin les dones). La ceguesa de gènere provoca la invisibilització tant de la història de les dones com de les dones en la història; tant del subjecte polític dona com de les dones com a subjectes polítics.  Amb aquest fer “com si no existissin” les dones, es legisla, s’argumenta, s’escriuen informes, llibres, anàlisis, etc., sense comptar amb la presència d’aquestes.  La violència simbòlica. Nancy Fraser diu que en el món no existeix només la injustícia econòmica, que contribueix al sotmetiment de les dones, sinó també la simbòlica. La dominació cultural reemplaça a l’explotació com a injustícia fonamental. Això significa que la justícia requereix, alhora, redistribució i reconeixement.

Descarrega el pòdcast

6:13

Feb 18, 2025

La cultura del simulacre (1a part)

La cultura del simulacre és aquella en què el patriarcat dissimula el poder que té (com menys es noti, millor) i simula que la igualtat entre dones i homes és un objectiu ja aconseguit en les societats democràtiques: el famós vel de la igualtat.   Bona part de la cultura del simulacre en què vivim pel que fa a la igualtat entre dones i homes prové de l’ús sexista del llenguatge, del seu ús ideològic. Això significa, com a mínim, errors en la comunicació. Un exemple és la sorprenent agilitat de la RAE a promoure que el concepte violència de gènere de la Ley Orgánica 1/2004 fos substituït per violència domèstica en contrast a l’extrema lentitud de la mateixa RAE per incorporar el terme feminicidi, i la poca responsabilitat política i social en introduir la definició.  Marcela Lagarde, respecte a la incorporació del terme i la seva definició diu que “ja sabíem que el poder agafa el que creem i ens ho torna pervertit, convertit en una altra cosa”. Segons Lagarde, la definició de la RAE intenta treure el sentit polític d’aquesta anàlisi de la violència contra les dones i nenes. Perquè, en realitat, quan parlem de feminicidi ens estem referint a l’horror misogin contra dones i nenes. El feminicidi és un assassinat d’una dona per raons de gènere, no de sexe, conclou Varela.

Descarrega el pòdcast

4:15

Feb 12, 2025

No veure el risc o no valorar la vida

La dona assassinada a Benalmádena en el judici ràpid del passat 3 de febrer en el Jutjat de Violència sobre la Dona havia demanat mesures de protecció. Petició que va ser desestimada. Sa senyoria va considerar que no eren necessàries. Molt pocs dies després d’aquest judici, s’ha passat de risc mitjà a assassinat.  Tenir mesures de protecció no és garantia al 100% de què l’agressor estigui quiet, però les dades recollides diuen que atenua la intenció, serveix com a element dissuasiu, perquè l’agressor sap que té una ordre de no apropament i sap que si s’acosta a la víctima és un nou delicte -per l’incompliment de la sentència de sa senyoria. Com a mínim són un element dissuasiu, a més de protecció en molts casos.  Ni amb el constant degoteig de dones assassinades per parella, exparella, entorn familiar proper… Ni així el sistema judicial es posa les piles. La vida d’aquesta dona i la dels seus quatre fills té molt poc valor per a aquesta jutgessa.  No veure el risc i la potencialitat de la variabilitat d’aquest és NO VALORAR LA VIDA. 

Descarrega el pòdcast

7:40

Feb 4, 2025

Dissimular i simular: neomasclisme

Diu Celia Amorós que la vigència de l’escola salomònica és tal (és a dir, que Salomó -home- és qui té la raó, el criteri, i la veu de la dona no en té) que encara avui en dia la paraula de les dones no és creguda.   En alguns països, ratificat per llei, les dones no poden testimoniar en un judici, en altres països es necessiten dos testimonis dones per a cada home (legalment valen la meitat); i en altres la igualtat davant la llei no ha estat suficient per modificar el costum. En l’imaginari col·lectiu encara hi ha la idea que les dones menteixen (dones i nenes!). La clau de la nova misogínia rau en la convicció de què l’autoritat i la saviesa són qualitats masculines i atributs dels quals les dones no en gaudim. Tant Rebecca Solnit com Pilar Varela ens ho expliquen molt bé. La nova misogínia es tracta de discriminacions antigues expressades de maneres més subtils i vestides amb el vel de la igualtat.   Miguel Lorente parla de neomasclisme: això és canviar totes les aparences perquè res canviï perquè els “salomons” (qui tenen l’autoritat i el saber, que són els homes!) continuïn al mateix lloc.   Nuria Varela ens diu que dissimular -que és fingir no tenir el que es té-  i simular -que és fingir tenir el que no es té- són les dues grans estratègies utilitzades per la nova misogínia per tal de fer coincidir el que és real amb el seu propòsit (mantenir el poder i l’autoritat). I que per tal aquesta misogínia triomfi es necessita a més que hi hagi perpetradors, complicitats i silenci que alimenti la impunitat d’aquest (neo)masclisme que té cap intenció de retrocedir. 

Descarrega el pòdcast

6:20

Jan 28, 2025

"Com és que no denuncien?" Algú encara gosarà dir...

En aquest punt de la pel·lícula, costa entendre que encara hi hagi qui faci aquesta pregunta en veu alta: “Com és que no denuncien?”  Qui ho diu ho sosté com a argument per queixar-se de les veus de dones que obertament exposen la violència rebuda  per part d’homes  A qui li fa mal sentir aquestes veus s’afanya a dir que el que diuen no és cert perquè si ho fora, ja ho denunciarien, que és “el que toca!” La setmana passada es varen filtrar les imatges d’un judici en què el Jutge Carretero no posava en pràctica ni l’article 426 de la Ley de Enjuiciamiento Criminal  ni la “Guía de buenas prácticas para la toma de declaración de víctimas” de 2022. Ni permetia narrar els fets sense interrupció ni tenia un tracte respectuós (com a sinònim de professional) cap a Elisa Mouliaá. La mateixa guia diu que no s’ha de caure en el maltractament institucional perquè sinó les víctimes deixen de confiar en l’única via que els quedava que era denunciar.  Haver pogut veure les imatges filtrades d’aquest judici ens ajuda a totes i tots a fer-nos la idea del que suposa interposar una denúncia i “passar pel jutjat”. S’entén que hi hagi dones que decideixin no passar per aquest segon maltractament, ja n’han viscut prou i no es troben en el moment o en la voluntat d’entrar en un engranatge institucional que no garanteix la protecció de la víctima.  La revictimització, el maltractament institucional, és un motiu de pes per no denunciar.  Llavors, després d’haver vist aquestes imatges, encara algú gosarà dir: “Com és que no denuncien?”

Descarrega el pòdcast

6:17

Jan 21, 2025

Victòries del patriarcat

Podem dir que és més que evident que els tres segles de lluita feminista no han estat suficients per acabar amb el patriarcat i que part d’aquest èxit es deu a la imperceptibilitat del masclisme.  L’empremta del masclisme és tan profunda que, fins i tot, dones feministes (que volen la igualtat i la justícia social) els costa dir obertament que ho són. Tenim tan interioritzat el sotmetiment que les mateixes dones som censores i boicotegem la nostra pròpia lluita. I aquest és un dels molts triomfs del patriarcat. Hi ha dones que diuen no haver sentit mai l’opressió del patriarcat. Aquest és també un gran èxit del patriarcat: no sentir l’opressió. Si una dona no es mou del que se suposa que s’espera d’ella, no notarà la pressió ni el pes de les cadenes del masclisme  perquè senzillament fa el que cal i està en el lloc que se li ha adjudicat.  La força invisible d’opressió, de perpetuar la pau social, de no moure fil… fa que es perpetuï la violència, la submissió, l’abús de poder i el menysteniment de les necessitats, voluntat i drets de les dones.  Un altre gran èxit del patriarcat és difondre la idea que ja s’ha assolit la igualtat. Normalitzar les desigualtats i fer-nos creure que les persones som iguals és un gran èxit del patriarcat. Tenim un greu problema social i es diu masclisme. S’ha endut la vida de tantes dones com víctimes tingué el terrorisme d’ETA en tota la seva història…, però aquí no es parla de terrorisme.  Com diu Iria Marañón: “és en el moviment feminista que les dones prenem consciència de l’opressió i explotació que rebem per part dels homes, i també és des d’on reivindiquem la nostra llibertat i els nostres drets”.  Cal més lluita feminista i cal ser conscients de les victòries del patriarcat i de quins són els mecanismes per voler-nos fer creure que ja hem assolit la igualtat, així com per mantenir-nos quietes i callades.

Descarrega el pòdcast

5:20

Jan 14, 2025

No és que ens avorrim!

Quan sents que has d’argumentar amb tots els recursos possibles, perquè es veu que amb les xifres, dades, no n’hi ha prou -perquè sempre surten veus defensores de la presumpció d’innocència de l’home i inquisidores del relat de la dona- s’esgota la paciència i s’arriba a voler fer ús de la ironia i el sarcasme i dir “deu ser que ens avorrim!”. No és que tinguem una vida tan trista i amargada que decidim denunciar uns comportaments que són abús de poder, maltractament, assetjament… No és que ens avorrim, no! És que decidim dir les coses pel seu nom i això no agrada, això incomoda perquè afecta la imatge pública de persones que, com que fins al moment gaudien d’impunitat pels seus actes, ara hauran d’admetre els fets i assumir que cal replantejar-se les relacions interpersonals. Caldrà que facin introspecció malgrat que no els vingui de gust. Que no és que ens avorrim, és que estem tipes, fartes!, de tanta impunitat i carta blanca. Un dels objectius persistents del masclisme és silenciar, exercir prou poder, por i força perquè les dones restin callades. Un dels objectius d’aquest programa és just el contrari: posar veu i trencar silencis dia a dia, perquè és tan necessari com l’aire que respirem.

Descarrega el pòdcast

4:23

Jan 9, 2025

On és la "Macroencuesta" de 2023?

On és la “Macroencuesta” de 2023? Iniciem el 2025 fent-nos aquesta pregunta, que no és retòrica. La Macroencuesta recull els resultats de l’anàlisi feta a una mostra de més de 9.000 dones, representativa de la població femenina que resideix a l’Estat Espanyol i que té 16 anys o més.  És un estudi dividit en quatre parts: la violència en la parella actual o passada, l’anàlisi de la violència física i sexual fora de la parella, l’assetjament sexual i assetjament reiterat i l’anàlisi de col·lectius de dones segons edat, segons tipus de  municipis de residència, segons presència de discapacitat, etc.  A la web oficial del Ministeri d’Igualtat es pot consultar el contingut d’aquesta. A cada enquesta publicada, podem dedicar temps a llegir dos documents: un document d’unes 30 pàgines on es mostren els “Principals resultats” i un altre de més breu, de 15 pàgines, anomenat “Resum executiu”. Disposem de la Macroencuesta de 2015, de 2019  i -de moment- restem a l’espera de la publicació de la Macroencuesta de 2023.

Descarrega el pòdcast