7:40

Feb 4, 2025

Dissimular i simular: neomasclisme

Diu Celia Amorós que la vigència de l’escola salomònica és tal (és a dir, que Salomó -home- és qui té la raó, el criteri, i la veu de la dona no en té) que encara avui en dia la paraula de les dones no és creguda.   En alguns països, ratificat per llei, les dones no poden testimoniar en un judici, en altres països es necessiten dos testimonis dones per a cada home (legalment valen la meitat); i en altres la igualtat davant la llei no ha estat suficient per modificar el costum. En l’imaginari col·lectiu encara hi ha la idea que les dones menteixen (dones i nenes!). La clau de la nova misogínia rau en la convicció de què l’autoritat i la saviesa són qualitats masculines i atributs dels quals les dones no en gaudim. Tant Rebecca Solnit com Pilar Varela ens ho expliquen molt bé. La nova misogínia es tracta de discriminacions antigues expressades de maneres més subtils i vestides amb el vel de la igualtat.   Miguel Lorente parla de neomasclisme: això és canviar totes les aparences perquè res canviï perquè els “salomons” (qui tenen l’autoritat i el saber, que són els homes!) continuïn al mateix lloc.   Nuria Varela ens diu que dissimular -que és fingir no tenir el que es té-  i simular -que és fingir tenir el que no es té- són les dues grans estratègies utilitzades per la nova misogínia per tal de fer coincidir el que és real amb el seu propòsit (mantenir el poder i l’autoritat). I que per tal aquesta misogínia triomfi es necessita a més que hi hagi perpetradors, complicitats i silenci que alimenti la impunitat d’aquest (neo)masclisme que té cap intenció de retrocedir. 

Descarrega el pòdcast

6:20

Jan 28, 2025

"Com és que no denuncien?" Algú encara gosarà dir...

En aquest punt de la pel·lícula, costa entendre que encara hi hagi qui faci aquesta pregunta en veu alta: “Com és que no denuncien?”  Qui ho diu ho sosté com a argument per queixar-se de les veus de dones que obertament exposen la violència rebuda  per part d’homes  A qui li fa mal sentir aquestes veus s’afanya a dir que el que diuen no és cert perquè si ho fora, ja ho denunciarien, que és “el que toca!” La setmana passada es varen filtrar les imatges d’un judici en què el Jutge Carretero no posava en pràctica ni l’article 426 de la Ley de Enjuiciamiento Criminal  ni la “Guía de buenas prácticas para la toma de declaración de víctimas” de 2022. Ni permetia narrar els fets sense interrupció ni tenia un tracte respectuós (com a sinònim de professional) cap a Elisa Mouliaá. La mateixa guia diu que no s’ha de caure en el maltractament institucional perquè sinó les víctimes deixen de confiar en l’única via que els quedava que era denunciar.  Haver pogut veure les imatges filtrades d’aquest judici ens ajuda a totes i tots a fer-nos la idea del que suposa interposar una denúncia i “passar pel jutjat”. S’entén que hi hagi dones que decideixin no passar per aquest segon maltractament, ja n’han viscut prou i no es troben en el moment o en la voluntat d’entrar en un engranatge institucional que no garanteix la protecció de la víctima.  La revictimització, el maltractament institucional, és un motiu de pes per no denunciar.  Llavors, després d’haver vist aquestes imatges, encara algú gosarà dir: “Com és que no denuncien?”

Descarrega el pòdcast

6:17

Jan 21, 2025

Victòries del patriarcat

Podem dir que és més que evident que els tres segles de lluita feminista no han estat suficients per acabar amb el patriarcat i que part d’aquest èxit es deu a la imperceptibilitat del masclisme.  L’empremta del masclisme és tan profunda que, fins i tot, dones feministes (que volen la igualtat i la justícia social) els costa dir obertament que ho són. Tenim tan interioritzat el sotmetiment que les mateixes dones som censores i boicotegem la nostra pròpia lluita. I aquest és un dels molts triomfs del patriarcat. Hi ha dones que diuen no haver sentit mai l’opressió del patriarcat. Aquest és també un gran èxit del patriarcat: no sentir l’opressió. Si una dona no es mou del que se suposa que s’espera d’ella, no notarà la pressió ni el pes de les cadenes del masclisme  perquè senzillament fa el que cal i està en el lloc que se li ha adjudicat.  La força invisible d’opressió, de perpetuar la pau social, de no moure fil… fa que es perpetuï la violència, la submissió, l’abús de poder i el menysteniment de les necessitats, voluntat i drets de les dones.  Un altre gran èxit del patriarcat és difondre la idea que ja s’ha assolit la igualtat. Normalitzar les desigualtats i fer-nos creure que les persones som iguals és un gran èxit del patriarcat. Tenim un greu problema social i es diu masclisme. S’ha endut la vida de tantes dones com víctimes tingué el terrorisme d’ETA en tota la seva història…, però aquí no es parla de terrorisme.  Com diu Iria Marañón: “és en el moviment feminista que les dones prenem consciència de l’opressió i explotació que rebem per part dels homes, i també és des d’on reivindiquem la nostra llibertat i els nostres drets”.  Cal més lluita feminista i cal ser conscients de les victòries del patriarcat i de quins són els mecanismes per voler-nos fer creure que ja hem assolit la igualtat, així com per mantenir-nos quietes i callades.

Descarrega el pòdcast

5:20

Jan 14, 2025

No és que ens avorrim!

Quan sents que has d’argumentar amb tots els recursos possibles, perquè es veu que amb les xifres, dades, no n’hi ha prou -perquè sempre surten veus defensores de la presumpció d’innocència de l’home i inquisidores del relat de la dona- s’esgota la paciència i s’arriba a voler fer ús de la ironia i el sarcasme i dir “deu ser que ens avorrim!”. No és que tinguem una vida tan trista i amargada que decidim denunciar uns comportaments que són abús de poder, maltractament, assetjament… No és que ens avorrim, no! És que decidim dir les coses pel seu nom i això no agrada, això incomoda perquè afecta la imatge pública de persones que, com que fins al moment gaudien d’impunitat pels seus actes, ara hauran d’admetre els fets i assumir que cal replantejar-se les relacions interpersonals. Caldrà que facin introspecció malgrat que no els vingui de gust. Que no és que ens avorrim, és que estem tipes, fartes!, de tanta impunitat i carta blanca. Un dels objectius persistents del masclisme és silenciar, exercir prou poder, por i força perquè les dones restin callades. Un dels objectius d’aquest programa és just el contrari: posar veu i trencar silencis dia a dia, perquè és tan necessari com l’aire que respirem.

Descarrega el pòdcast

4:23

Jan 9, 2025

On és la "Macroencuesta" de 2023?

On és la “Macroencuesta” de 2023? Iniciem el 2025 fent-nos aquesta pregunta, que no és retòrica. La Macroencuesta recull els resultats de l’anàlisi feta a una mostra de més de 9.000 dones, representativa de la població femenina que resideix a l’Estat Espanyol i que té 16 anys o més.  És un estudi dividit en quatre parts: la violència en la parella actual o passada, l’anàlisi de la violència física i sexual fora de la parella, l’assetjament sexual i assetjament reiterat i l’anàlisi de col·lectius de dones segons edat, segons tipus de  municipis de residència, segons presència de discapacitat, etc.  A la web oficial del Ministeri d’Igualtat es pot consultar el contingut d’aquesta. A cada enquesta publicada, podem dedicar temps a llegir dos documents: un document d’unes 30 pàgines on es mostren els “Principals resultats” i un altre de més breu, de 15 pàgines, anomenat “Resum executiu”. Disposem de la Macroencuesta de 2015, de 2019  i -de moment- restem a l’espera de la publicació de la Macroencuesta de 2023.

Descarrega el pòdcast